Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son...

Els anys m'han allunyat del meu carrer
i s'han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els 'nanos' collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d'on pugui, com ahir,
com si no n'hi hagués d'altra.
Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.


Per Sant Joan - J.M.Serrat

Y efectivamente, los años te alejan. De las hogueras en la calle, de las noches en la playa esperando ver salir el sol o, quién sabe, la aparición de un barco pirata surgido de la bruma en Gavà, de los cohetes y las bengalas, de muchos recuerdos y muchas risas pasadas. De buscar tréboles de cuatro hojas a la luz de la luna en esta noche mágica. Y parece que la magia desaparece.

Pero no. El sol sigue saliendo. La luna sigue iluminando los prados y jugando con los fuegos. El mar sigue rompiendo en la arena. Y en algún lugar, perdido entre infinitos tallos verdes, hay un trébol que espera ser encontrado. Mientras tanto, a pesar del tiempo, yo áún sigo llorando con esta canción.